Adéu 2011, Benvingut 2012!

La Cursa dels Nassos és també una tradició pels carrers de Barcelona.

Bé, realment la tradició és sortir a veure l'Home dels Nassos, l'home que té tants nassos com dies té l'any, i que només es deixa veure pels carrers de Barcelona el 31 de desembre.

Però acomiadar l'any corrent pels carrers de Barcelona acompanyat de 10.000 corredors més és una molt bona manera de fer-ho. Jo no ho he fet, però els he vist passar i els he animat.

I una altra tradició d'aquest dia: els bons propòsits per l'any nou. Jo em proposo correr la cursa dels Nassos 2012!

Feliç Any Nou a tothom! I no patiu, com diu una obra de teatre en cartellera actuament a Barcelona, l'ANY QUE VE SERÀ MILLOR!

La Cursa dels Nassos (carrera de las Narices) es también una tradición por las calles de Barcelona.
Bien, realmente la tradición es salir a ver al Home dels Nassos (Hombre de las Narices), el hombre que tiene tantas narices como días tiene el año, y que sólo se deja ver por las calles de Barcelona el 31 de diciembre.
Pero despedir el año corriendo por las calles de Barcelona acompañado de 10.000 corredores más es una muy buena manera de hacerlo. Yo no lo he hecho, pero los he visto pasar y les he animado.
Y otra tradición de este día: los buenos propósitos para el año nuevo. Yo me propongo correr la cursa dels Nassos 2012.
Feliz Año Nuevo a todos! Y no os preocupéis, como dice una obra de teatro en cartelera actualmente en Barcelona, EL AÑO QUE VIENE SERÁ MEJOR!

La Fira de Santa Llúcia

Quin barceloní no ha anat de petit amb els seus pares a passejar per la Fira de Santa Llúcia? I, de pas, comprar tot allò imprescindible per les festes de Nadal: les figuretes del pessebre, amb el caganer com a estrella indiscutible, la molsa, l’avet, el suro, les plantes i herbes diverses...

Santa Llúcia, per cert, va ser una màrtir siciliana del segle III. La llegenda medieval diu que es va haver de sotmetre a un judici en el qual va ser castigada a que li treiessin els ulls, però ella va seguir veient. Per això és la patrona de la vista i dels cecs, i també ho és dels modistes i dels sastres, entre altres professions. La seva festivitat es celebra el 13 de desembre.

Aquest any la fira de Santa Llúcia compleix ni més ni menys que 225 anys! Així, és una de les tradicions nadalenques més arrelades i antigues de Barcelona, documentada des de l’any 1786. En realitat, antigament se’n feien diverses, de fires, amb les paradetes agrupades segons el tipus de mercaderia que venien. Amb el temps, però, es van anar unint en una de sola, i actualment hi ha unes 270 parades en total. 

Per la fira hi passaven més tard o més d’hora tots els habitants de la ciutat, de totes les classes socials. Es comenta, de fet, que era un bon indret per concertar-hi casaments!

Pels que encara no hi hagueu anat, encara hi sou a temps: sapigueu que estarà oberta fins el dia 22 de desembre, i l’horari és de 10:30h a 20:30h. Després, caldrà anar a la que s’instal·la a la Gran Via.

Qué barcelonés no ha ido, de pequeño, a pasear con sus padres por la Feria de Santa Llúcia (Santa Lucía)? Y, ya de paso, comprar todo aquello imprescindible para las fiestas de Navidad: las figuritas del pesebre, con el caganer como estrella indiscutible, el musgo, el abeto, el corcho, las plantas y hierbas diversas...

Santa Lucía, por cierto, fue una mártir siciliana del siglo III. La leyenda medieval dice que se tuvo que someter a un juicio en el que fue castigada a que le arrancaran los ojos, pero ella siguió viendo. Por eso es la patrona de la vista y de los ciegos, y también lo es de los modistas y los sastres, entre otras profesiones. Su festividad se celebra el 13 de diciembre.

Este año la Feria de Santa Llúcia cumple ni más i menos que 225 años! Así, es una de las tradiciones navideñas más arraigadas y antiguas de Barcelona, documentada desde el año 1186. en realidad, antiguamente se hacías diferentes ferias, con los tenderetes agrupadas según el tipo de mercancía que vendían. Con el tiempo, sin embargo, se fueron uniendo en una sola, y actualmente hay unos 270 expositores en total.

Por la feria pasavan, antes o después, todos los habitantes de la ciudad, de todas las clases sociales. Se comenta, de hecho, que era un buen lugar para concertar casamientos!

Para los que todavía no hayáis ido, todavía estáis a tiempo: la feria estará abierta hasta el día 22 de diciembre, y el horario es de 10:30h a 20:30h. Después, habrá que ir a la que se instala en la Gran Vía.

El mercat del Born....sempre en obres

Al contrari del que comença a pensar molta gent, el mercat del Born no ha estat sempre en obres!

De fet, l’edifici es va acabar l’any 1876 i és, juntament amb el Mercat de Sant Antoni, el principal exemple a Barcelona de l’arquitectura del ferro, un corrent arquitectònic i constructiu de la segona meitat del segle XIX, que va sorgir gràcies a la disponibilitat de nous materials com a efecte de la Revolució Industrial.

Amb la ciutadella enderrocada i Barcelona en creixement, la ciutat necessitava un mercat d’abastiment de productes frescos, bàsicament fruites i verdures. El mercat del Born era un edifici molt modern: ampli, cobert, tancat i airejat. I així, aquest mercat va estar en funcionament durant un segle, fins que l’any 1971 es va inaugurar Mercabarna. L’emplaçament del Born s’havia quedat obsolet i calia un nou mercat d’abastiment, més potent i allunyat del centre de la ciutat.

I així es va deixar abandonat l’emblemàtic edifici del Born, mentre no es decidia què fer amb ell, durant 30 anys. Finalment es va decidir que servís com a seu de la Biblioteca Provincial de Barcelona, però l’aparició de restes de la ciutat medieval i moderna va fer aturar les obres. Si tot va bé, sembla que l’any 2012 s’obrirà un centre cultural que incorporarà el jaciment i una mostra sobre la guerra de Successió i la posterior pèrdua de les llibertats de Catalunya.

Estaria molt bé, però és una promesa que es ve endarrerint progressivament des de l’any 2005, així que jo no les tinc totes. Potser sí que seran eternes, les obres al Born!


Al contrario de lo que mucha gente empieza a pensar, el mercado del Born no ha estado siempre en obras!
De hecho, el edificio se acabó en 1876 y es, junto al Mercado de Sant Antoni, el principal ejemplo en Barcelona de la arquitectura del hierro, una corriente arquitectónica y constructiva de la segunda mitad del siglo XIX, que surgió gracias a la disponibilidad de nuevos materiales como resultado de la Revolución Industrial.

Con la Ciutadella derribada y Barcelona en crecimiento, la ciudad necesitaba un mercado de abastecimiento de productos frescos, básicamente frutas y verduras. El mercado del Born era un edificio muy moderno: amplio, cubierto, cerrado y aireado. Y así, este mercado se mantuvo en funcionamiento durante un siglo, hasta que en 1971 se inauguró Mercabarna. El emplazamiento del Born se había quedado obsoleto y hacía falta un nuevo mercado de abasto, más potente y alejado del centro de la ciudad.

Y así se dejó abandonado el emblemático edificio del Born, mientras se decidía qué hacer con él, durante 30 años. Finalmente se decidió que sirviera como sede de la Biblioteca Provinical de Barcelona, pero la aparición de restos de la ciudad medieval y moderna hizo detener las obras. Si todo va bien, parece que en el año 2012 se abrirá un centro cultural que incorporará el yacimiento y una muestra sobre la guerra de Sucesión y la posterior pérdida de las libertades de Cataluña.

Estaría muy bien, pero es una promesa que se viene retrasando progresivamente desde el año 2005, así que yo no estoy muy seguro al respecto. Quizás sí que serán eternas, las obras del Born!

Les parades de castanyes

Cada any, unes setmanes abans de Tots Sants, s’instal·len als carrers de Barcelona les parades de castanyes i moniatos, que ens acompanyen fins ben passades les festes de Nadal i Reis. De fet, vendre castanyes als carrers de Barcelona és una tradició antiga. Hi ha constància que a finals del segle XVIII hi havia més de dues-centes parades al carrer del Call, la Boqueria i l’Hospital.

Molts ens imaginem la figura de la castanyera torrant les castanyes davant de les brases, ben tapades, atansant-nos el cucurull fet de paper de diari, ple de castanyes fumejants. Són aliments energètics que ens han d’ajudar a fer passar el fred, se suposa. 

Però ja ha passat un mes des de Tots Sants i continua fent calor a Barcelona. De fet, aquest novembre ha estat el segon més càlid del darrer segle. Jo tinc la teoria que les estacions cada cop venen més tard, però és una sensació meva, que no té cap base científica, així que la deixaré estar per un altre dia...

En fi, si al final acaba arribant l’hivern i teniu ganes de menjar castanyes, hi ha vint-i-vuit parades repartides per Barcelona. Fins i tot podeu consultar la seva localització al web de l’Ajuntament de Barcelona. Al cap i a la fi, són part del nostre paisatge de tota la vida!

L'orca Ulises

Recordeu l’orca Ulisses? Juntament amb el Floquet de Neu, segurament ha estat l’habitant més popular del nostre parc zoològic. 

En realitat la seva fama es va disparar quan ens van explicar que s’havia fet massa gran per l’aquari del zoo de Barcelona i que l’havien de traslladar per evitar que patís. Era l’any 1994 i es va organitzar tot un muntatge, seguit per milers de persones en pantalles gegants i retransmès en directe per TV3, per garantir-li un viatge en condicions fins al Sea World de San Diego.

I bé, què se n’ha fet, de la nostra orca més estimada? Doncs ara l’Ulises té 30 anys i està una mica més grassonet (s’ha engreixat uns 1300 kilos des que va marxar). Fa poc es va convertir en pare d’una orqueta (150 kilos en néixer) que es diu Moana i concebuda gràcies a una fecundació in vitro. Resulta que el pobre Ulises no ha pogut conèixer la seva filla, que ha nascut a un aquari de França. 

El que sembla segur és que Ulises no tornarà mai a Barcelona. Segons l’acord que es va signar amb el Sea World, la meitat de les seves cries haurien de tornar a Barcelona. És clar que això es va firmar quan es pensava que a aquestes alçades tindríem un zoològic marí en condicions d’acollir una orca, cosa que de moment no sembla que hagi de passar.

La font de...Canaletes?

En línia amb el post anterior, avui em fixaré en l'altre indret on acostumem a trobar-nos els barcelonins (si som capaços de fer-ho entre tanta gent) quan quedem al centre de la ciutat. És, com no, la font de Canaletes.

Antigament, quan la ciutat encara era emmurallada, hi havia un brolladora d'aigua a la part alta de la Rambla, que portava aigua des de Collserola. Aquesta font, que en un principi era a l'interior d'un edifici, va ser desviada, brollant d'aquesta manera a l'exterior, i era molt concorreguda. La seva aigua, que baixava per unes canaletes (d'aquí li va quedar el nom) fins a un abeurador, era considerada de molt bona qualitat, de manera que els barcelonins feien cua per poder-ne portar a casa, igual que passava i passa a molts pobles arreu.

Avui l'aigua que surt de la font no és especialment bona, però se li atribueixen altres propietats. Diu la tradició que qui en beu tornarà a la ciutat.

La font actual, de ferro, amb quatre brolladors i un fanal a la part alta, no és pas única. Es tracta d'un disseny elaborat amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 i actualment n'hi ha més de 15 repartides pels diversos barris de Barcelona. Fins i tot en podem trobar fora de la ciutat, i ben lluny. Aquesta de la foto, per exemple, es troba a 12.000 kilòmetres de distància. En concret, a la Plaça de Barcelona de la ciutat de Buenos Aires. Jo, per si de cas, en vaig beure!

Quedem al Zurich

Quantes vegades haurem dit aquesta frase els barcelonins! 

I és que aquest és tot un ritual: arribar a Plaça Catalunya en metro o Ferrocarrils, pujar les escales i comprovar si ets el primer en arribar. Si et toca esperar no passa res: no hi ha lloc més entretingut.

El cafè Zurich és tan nostre, tan de tots, des de fa tant, que sovint no hi donem importància.

L’any vinent farà 150 anys de la seva inauguració com a cantina d’una estació de tren, de la línia que pujava per Balmes, tot i que aleshores es deia La Catalana i era una mena de kiosc que donava servei als viatgers.

Durant aquest segle i mig ha resistit allà, sent testimoni del batec de la ciutat. Manifestacions, concentracions i celebracions, assalts i persecucions, obres i reformes, gravacions i concerts, fins i tot guerres.

Però sobre tot, gent que arriba. Gent que espera. Gent que mira. Gent que es troba. Gent que marxa. Sobretot, Gent.

Les cotorres argentines

Estic segur que no surten a les guies de viatge, i tinc claríssim que els turistes no s'hi fixen, però elles també formen part del paisatge de Barcelona: són les cotorres argentines, aquells petits ocells, de la família dels lloros i les cacatues, que fan un soroll peculiar. 

Van arribar a Barcelona fa més de 30 anys, provinents de Sud-Amèrica i sembla que s'hi han adaptat bé. Es veu que durant una època es van posar de moda com a animals de companyia, pel seu plomatge verd amb panxa grisa, i perquè eren molt més econòmiques que els lloros de tota la vida. Però va resultar que eren ariscs, picaven als seus amos, xisclaven massa i a més....eren propensos a escapar! En altres paraules, que tenien ganes de viure en llibertat. Així que alguns exemplars van fugir de les seves gàbies i ara en tenim prop de 3.000 repartits per Barcelona, convivint amb nosaltres.

Alguns les consideren una plaga, però al costat dels 250.000 coloms que hi ha a la ciutat, a mi no em representen cap molèstia.

I a més em fa molta gràcia que les aus que ens han arribat d'Argentina són les cotorres, un animal que tradicionalment s'ha fet servir per qualificar algú que xerra massa.

Una ironia, perquè també els argentins (els humans argentins, s'entén) tenen fama de xerrar molt. És clar que és un tòpic....o no?

À la ville de...

Tots els que tenim una edat recordem els Jocs Olímpics del 92, i el què van significar per Barcelona. 

Els que encara tenim una mica més d’edat recordem també aquell dia, ara fa 25 anys, en què Joan Antoni Samaranch va obrir un sobre i va dir en francès “...à la ville de...(petita pausa dramàtica)....BARCELONA!” 

És un d’aquells moments que probablement recordarem tots els que ho vam viure a la ciutat, un moment en què Barcelona va començar un nou camí. Cadascú deu tenir la seva història d’aquell dia, i jo també tinc la meva:

Amb 10 anys, no era gaire conscient del què significava tot allò, però recordo que a l’escola va córrer la notícia com la pólvora i al pati tots cridàvem, xutàvem les pilotes de futbol a l’aire i corríem sense parar. 

Entre tota aquella alegria inexplicable, hi va haver un moment en què vaig prendre consciència de la importància d’aquell moment. I és que va passar un fet inaudit a la meva vida: el mestre de català ens va donar l’hora lliure i vam poder llegir còmics a classe! 

I va ser en  aquell instant, llegint un Tintin a classe, que em vaig adonar del moment històric que vivíem.

Un concert per la Mercè!

M'agrada la Mercè. Vull dir que m'agraden les festes de la Mercè. La Festa Major de Barcelona, vaja. 

Es celebra des de l'any 1871, quan l'Ajuntament va decidir fer una sèrie d'actes festius per celebrar la Diada de la seva patrona, el 24 de setembre.

I tot i que es programen actes multitudinaris, com no pot ser d'una altra manera en una ciutat com Barcelona, m'agrada que les festes continuen tenint un cert esperit de poble. En el millor dels seus sentits, així que continuem celebrant el correfoc, les jornades castelleres, diverses cavalcades i un aplec de sardanes.

Al vespre, però, procuro estar atent als concerts que es programen per tota la ciutat, la majoria gratuïts. Perquè, encara que no conegui el grup o l'artista, qui es pots resisitir a un bon concert en un entorn com la Plaça del Rei? 

Tot això, és clar, si la simpàtica de Santa Eulàlia es comporta i no decideix posar-se a plorar perquè la Mercè li ha pres l'honor de ser la nostra patrona. Au va, Laia, que ja fa molt temps d'això! Va sent hora que ho superis! 

La Carretera de les Aigües

....o millor dit, la vista des de la carretera de les Aigües! 

A Barcelona tenim un tresor de color verd. En realitat no és només nostre, sinó que el compartim amb altres municipis del voltant, i es diu Collserola. I sí, els que diuen que és un Parc assetjat i que pateix moltes agressions tenen molta raó, però continua sent un luxe tenir un espai com aquest, al qual hi podem arribar en transport públic. Segons diuen, és un dels parcs metropolitans més grans del món.

La carretera de les Aigües és el secret que els barcelonins guardem en aquest espai. Una passejada pel seu recorregut serveix per recomposar l'esperit. Al menys a mi em passa. I quan m'assec en algun dels bancs que hi ha al llarg del seu recorregut, admiro el Pla de Barcelona i penso....Uau! Ja sigui un dia amb visibilitat o un dia brut, amb boira o ennuvolat, sempre em passa igual...Uau!

Butaaano!

La ciutat també la defineixen els seus sons, i Barcelona n'està plena. Un dels que forma part de la nostra memòria sentimental és la dels repartidors de butà fent sonar les bombones amb objectes metàl·lics, alhora que ens avisen que són aquí: qui necessiti butà que ho digui ara, que ens avisi, que li pugem a casa! Butaaaaaaaaano!

Una feina molt lloable, la de recórrer els carrers de la ciutat amb els seus camions i repartir setmanalment les bombones per les cases, recollint tot seguit les que ja són buides. Per cert, sovint pujant per escales estretes a pisos alts, carregant unes bombones que pesen uns 35 kilos quan són plenes!

El gas ciutat i l'electricitat, molt més còmodes per a l'usuari i el distribuidor, han anat guanyant terreny, fet que és totalment comprensible. Però no podem oblidar que el butà ha donat calor, llum i energia a una ciutat, a un país que no sempre ha tingut tan fàcil el fet d'encendre una llum o una font de calor. Un objecte tan quotidià que ha arribat a definir un color, i que ha contribuit al benestar de molts habitants de Barcelona.

Roba estesa

Els carrers de la Barceloneta han tingut sempre una personalitat especial. Barri de pescadors, va ser creat al segle XVIII sobre uns terrenys guanyats al mar quatre segles abans. Més tard va passar a ser una important zona industrial, quan l'Ajuntament de Barcelona va prohibir la instal·lació d'indústries amb màquines de vapor dintre del recinte emmurallat de la ciutat. Simultàniament, molts dels seus habitatges es van anar parcel·lant, de manera que van sorgir els famosos quarts de casa. 
La Barceloneta sempre ha estat un barri mariner, popular, obrer, i des de fa uns anys, sotmès a una pressió turística creixent. La roba estesa als seus balcons ens recorda precisament tot el que sempre ha estat: les estretors de les cases, el caràcter mediterrani de les seves gents, el seu esperit popular i la voluntat de construir un espai públic entre tots. Mentre vegi la roba estesa als seus carrers, estaré tranquil: la Barceloneta continua aquí.

Obert per vacances

El mes d’agost, Barcelona pateix una curiosa dualitat. No es pot dir que la ciutat estigui buida, i només cal fer una passejada pel centre per comprovar-ho, ple de turistes. Però allò que anomenem “els barris” es queden estranyament buits, adormits, silenciosos. El rètol de “Tancat per vacances” es repeteix a les portes dels negocis, avisant-nos que el botiguer ha fugit, com gairebé tothom, i que fins el setembre les presses no existeixen.

Tinc la sensació que això era molt més evident fa uns anys, quan les platges de la ciutat no eren una alternativa raonable i les vacances laborals estaven més concentrades en els dos mesos d’estiu. Avui, primer dia de setembre, aprofito per obrir aquest espai en què intentaré fer un recull d’aquelles coses que els barcelonins reconeixem com a pròpies, més enllà de les típiques estampes turístiques. El que fem, el que estimem, el que som.