25/10/11

Les cotorres argentines



Estic segur que no surten a les guies de viatge, i tinc claríssim que els turistes no s'hi fixen, però elles també formen part del paisatge de Barcelona: són les cotorres argentines, aquells petits ocells, de la família dels lloros i les cacatues, que fan un soroll peculiar. 

Van arribar a Barcelona fa més de 30 anys, provinents de Sud-Amèrica i sembla que s'hi han adaptat bé. Es veu que durant una època es van posar de moda com a animals de companyia, pel seu plomatge verd amb panxa grisa, i perquè eren molt més econòmiques que els lloros de tota la vida. Però va resultar que eren ariscs, picaven als seus amos, xisclaven massa i a més....eren propensos a escapar! En altres paraules, que tenien ganes de viure en llibertat. Així que alguns exemplars van fugir de les seves gàbies i ara en tenim prop de 3.000 repartits per Barcelona, convivint amb nosaltres.

Alguns les consideren una plaga, però al costat dels 250.000 coloms que hi ha a la ciutat, a mi no em representen cap molèstia.
I a més em fa molta gràcia que les aus que ens han arribat d'Argentina són les cotorres, un animal que tradicionalment s'ha fet servir per qualificar algú que xerra massa.
Una ironia, perquè també els argentins (els humans argentins, s'entén) tenen fama de xerrar molt. És clar que és un tòpic....o no?


17/10/11

À la ville de...

Tots els que tenim una edat recordem els Jocs Olímpics del 92, i el què van significar per Barcelona. 
Els que encara tenim una mica més d’edat recordem també aquell dia, ara fa 25 anys, en què Joan Antoni Samaranch va obrir un sobre i va dir en francès “...à la ville de...(petita pausa dramàtica)....BARCELONA!” 
És un d’aquells moments que probablement recordarem tots els que ho vam viure a la ciutat, un moment en què Barcelona va començar un nou camí. Cadascú deu tenir la seva història d’aquell dia, i jo també tinc la meva:
Amb 10 anys, no era gaire conscient del què significava tot allò, però recordo que a l’escola va córrer la notícia com la pólvora i al pati tots cridàvem, xutàvem les pilotes de futbol a l’aire i corríem sense parar. 
Entre tota aquella alegria inexplicable, hi va haver un moment en què vaig prendre consciència de la importància d’aquell moment. I és que va passar un fet inaudit a la meva vida: el mestre de català ens va donar l’hora lliure i vam poder llegir còmics a classe! 
I va ser en  aquell instant, llegint un Tintin a classe, que em vaig adonar del moment històric que vivíem.



Linkwithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...