L'orca Ulises

Recordeu l’orca Ulisses? Juntament amb el Floquet de Neu, segurament ha estat l’habitant més popular del nostre parc zoològic. 

En realitat la seva fama es va disparar quan ens van explicar que s’havia fet massa gran per l’aquari del zoo de Barcelona i que l’havien de traslladar per evitar que patís. Era l’any 1994 i es va organitzar tot un muntatge, seguit per milers de persones en pantalles gegants i retransmès en directe per TV3, per garantir-li un viatge en condicions fins al Sea World de San Diego.

I bé, què se n’ha fet, de la nostra orca més estimada? Doncs ara l’Ulises té 30 anys i està una mica més grassonet (s’ha engreixat uns 1300 kilos des que va marxar). Fa poc es va convertir en pare d’una orqueta (150 kilos en néixer) que es diu Moana i concebuda gràcies a una fecundació in vitro. Resulta que el pobre Ulises no ha pogut conèixer la seva filla, que ha nascut a un aquari de França. 

El que sembla segur és que Ulises no tornarà mai a Barcelona. Segons l’acord que es va signar amb el Sea World, la meitat de les seves cries haurien de tornar a Barcelona. És clar que això es va firmar quan es pensava que a aquestes alçades tindríem un zoològic marí en condicions d’acollir una orca, cosa que de moment no sembla que hagi de passar.

La font de...Canaletes?

En línia amb el post anterior, avui em fixaré en l'altre indret on acostumem a trobar-nos els barcelonins (si som capaços de fer-ho entre tanta gent) quan quedem al centre de la ciutat. És, com no, la font de Canaletes.

Antigament, quan la ciutat encara era emmurallada, hi havia un brolladora d'aigua a la part alta de la Rambla, que portava aigua des de Collserola. Aquesta font, que en un principi era a l'interior d'un edifici, va ser desviada, brollant d'aquesta manera a l'exterior, i era molt concorreguda. La seva aigua, que baixava per unes canaletes (d'aquí li va quedar el nom) fins a un abeurador, era considerada de molt bona qualitat, de manera que els barcelonins feien cua per poder-ne portar a casa, igual que passava i passa a molts pobles arreu.

Avui l'aigua que surt de la font no és especialment bona, però se li atribueixen altres propietats. Diu la tradició que qui en beu tornarà a la ciutat.

La font actual, de ferro, amb quatre brolladors i un fanal a la part alta, no és pas única. Es tracta d'un disseny elaborat amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 i actualment n'hi ha més de 15 repartides pels diversos barris de Barcelona. Fins i tot en podem trobar fora de la ciutat, i ben lluny. Aquesta de la foto, per exemple, es troba a 12.000 kilòmetres de distància. En concret, a la Plaça de Barcelona de la ciutat de Buenos Aires. Jo, per si de cas, en vaig beure!

Quedem al Zurich

Quantes vegades haurem dit aquesta frase els barcelonins! 

I és que aquest és tot un ritual: arribar a Plaça Catalunya en metro o Ferrocarrils, pujar les escales i comprovar si ets el primer en arribar. Si et toca esperar no passa res: no hi ha lloc més entretingut.

El cafè Zurich és tan nostre, tan de tots, des de fa tant, que sovint no hi donem importància.

L’any vinent farà 150 anys de la seva inauguració com a cantina d’una estació de tren, de la línia que pujava per Balmes, tot i que aleshores es deia La Catalana i era una mena de kiosc que donava servei als viatgers.

Durant aquest segle i mig ha resistit allà, sent testimoni del batec de la ciutat. Manifestacions, concentracions i celebracions, assalts i persecucions, obres i reformes, gravacions i concerts, fins i tot guerres.

Però sobre tot, gent que arriba. Gent que espera. Gent que mira. Gent que es troba. Gent que marxa. Sobretot, Gent.