La Central Tèrmica del Besòs

Fa un parell de dies vaig estar passejant pel Parc Fluvial del Besòs, un espai recuperat d'aigua, lleure i natura, al llarg de la desembocadura del riu.

Quan passeges per aquella zona és inevitable notar la presència de la Central Tèrmica, amb les seves tres imponents xemeneies. Tot i no estar al terme municipal de Barcelona, és evident que la seva singularitat i potència visual han marcat el paisatge del litoral nord de la ciutat des que es van construir als anys 70. I és que no resultaria fàcil que tres xemeneies de 200 metres d'alçada passessin desapercebudes.

La central ha estat polèmica des del seu naixement fins avui mateix, que ja es troba en fase de demolició parcial. La seva construcció va generar moltes protestes, que fins i tot van causar un mort. Durant les dècades de funcionament, la central generava pluges negres als municipis de Sant Adrià i Badalona, que embrutaven els cotxes i la roba estesa. I al 2008, quan ja estava decidit el seu tancament, els veïns de Sant Adrià van decidir en referèndum conservar les tres xemeneies de la central com a símbol d'identitat de la ciutat, encara que la participació en la votació va ser molt baixa.

Tot i que en principi han de servir per acollir-hi un equipament públic, el seu futur ara mateix és molt incert, en part degut a la falta de finançament, i hi ha moltes veus que opinen que caldria demolir definitivament les xemeneies i recuperar el paisatge el més natural possible. Com ho veieu vosaltres?

Hace un par de días estuve paseando por el Parc Fluvial del Besòs, un espacio recuperado de agua, ocio y naturaleza, al largo de la desembocadura del río.
Cuando paseas por esa zona es inevitable notar la presencia de la Central Térmica, con sus tres imponentes chimeneas. Pese a no estar en el término municipal de Barcelona, es evidente que su singularidad y potencia visual han marcado el paisaje del litoral norte de la ciudad desde que se construyeron en los años 70. Y es que no resultaría fácil que tres chimeneas de 200 metros de altura pasaran desapercibidas.
La central ha sido polémica desde su nacimiento hasta hoy mismo, que ya está en fase de demolición parcial. Su construcción generó muchas protestas, que incluso causaron un muerto. Durante las décadas de funcionamiento, la central generaba lluvias negras en los municipios de Sant Adrià y Badalona, que ensuciaban los coches y la ropa tendida. Y en 2008, cuando ya estaba decidido su cierre, los vecinos de Sant Adrià decidieron en referèndum conservar las tres chimeneas de la central como símbolo de identidad de la ciudad, aunque la participación en la votación fue muy baja.
Aunque en principio tienen que servir para acoger un equipamiento público, su futuro ahora mismo es muy incierto, en parte debido a la falta de financiación, y hay muchas voces que opinan que habría que demoler definitivamente las chimeneas y recuperar el paisaje lo más natural posible. ¿Cómo lo veis vosotros?

Els Taxis

Quan era petit em pensava que els taxis només podien grocs i negres. Més tard vaig descobrir que en realitat a la majoria de ciutats són de color blanc, i com a molt tenen un escut o una franja de color per poder distingir-los. Després vaig saber que hi ha altres ciutats on els taxis comparteixen els colors amb els nostres, com a Buenos Aires, Montevideo i Mumbai, però són l’excepció.

L’any 1906 van aparèixer els primers taxis motoritzats a Barcelona, amb una única parada a la Rambla, i van conviure amb els antics cotxes de cavalls de lloguer. Els vehicles motoritzats es van anar imposant i en un moment donat es va decidir que havien de lluir a la zona posterior una franja de color groc, blau o vermell segons la seva tarifa. Però l’any 1934 es va voler posar una mica d’ordre al sector i es van unificar les tarifes i els colors, de manera que es va adoptar el groc com a identifiicació comú. D’aquí deriven els colors actuals dels nostres taxis, amb les portes grogues i la resta bàsicament negre.

Com a curiositat diré que l’impulsor de la mesura va ser Jaume Vachier, un regidor de l’Ajuntament, que va intentar ordenar el caòtic trànsit de Barcelona a partir dels anys 20, i va projectar aparcaments subterranis, va fer col·locar el primer pas de vianants (a Balmes-Provença) i més tard el primer semàfor a la mateixa cruïlla. 

Ara hi ha una directriu europea que suggereix que els taxis es pintin de color cru, com els d’Alemanya. Per sort, de moment no ho compleix gairebé ningú. Us imagineu quin drama seria que desapareguin els taxis grocs i negres?

Cuando era pequeño pensaba que los taxis sólo podían ser amarillos y negros. Más tarde descubrí que en realidad en la mayoría de ciudades son de color blanco, y como mucho tienen un escudo o una franja de color para poder distinguirlos. Después supe que hay otras ciudades donde los taxis comparten colores con los nuestros, como en Buenos Aires, Montevideo y Mumbai, pero son una excepción.
En 1906 aparecieron los primeros taxis motorizados de Barcelona, con una única parada en la Rambla, y convivieron con los antiguos coches de caballos de alquiler. Los vehículos motorizados se fueron imponiendo y en un momento dado se decidió que debían lucir en la parte trasera una franja de color amarillo, azul o roja según su tarifa. Pero en 1934 es quiso poner un poco de orden en el sector y se unificaron las tarifas y los colores, de manera que se adoptó el amarillo como seña de identidad común. De aquí derivan los colores actuales de nuestros taxis, con las puertas amarillas y el resto básicamente negro.
Como curiosidad, decir que el impulsor de la medida fue Jaume Vachier, un concejal del Ayuntamiento, que intentó ordenar el caótico tráfico de Barcelona a partir de los años 20, y proyectó aparcamientos subterráneos, hizo colocar el primer paso de peatones (en Balmes-Provença) y más tarde el primer semáforo en el mismo cruce de calles.
Ahora hay una directriz europea que sugiere que los taxis se pinten de color crudo, como los de Alemania. Por suerte, de momento no lo cumple casi nadie. Os imagináis que drama sería que desaparecieran los taxis amarillos y negros?

Trencadís

Durant uns anys vaig viure en un pis gran del barri de Sant Gervasi, amb una preciosa i asolellada terrassa. Al bell mig de la terrassa hi havia un banc que incorporava, a la part del darrera, una pica i una aixeta. La qüestió és que aquest banc/font estava revestit de ceràmica amb la tècnica del trencadís.

I és que a dia d’avui el trencadís és molt present a Barcelona a molts edificis actuals, encara que és una tècnica típica de l’arquitectura modernista. Es va utilitzar per primer cop al picador d’entrada de la finca Güell, a l’avinguda de Pedralbes, i va ser gairebé per necessitat, ja que la sinuositat del picador va obligar a trencar rajoles en trossets petits per revestir-lo. I val a dir que tot i que es considera Gaudí l’inventor de la tècnica, qui la va desenvolupar i perfeccionar va ser Josep Maria Jujol, que de fet va col·laborar amb el propi Gaudí per fer els bancs del Parc Güell, per exemple.

Si us hi fixeu, hi ha molts exemples de trencadís per Barcelona, en elements públics i privats. És una altra de les empremtes que ens ha deixat el modernisme i hem incorporat gairebé com a signe d’identitat.

Durante unos años viví en un piso grande del barrio de Sant Gervasi, con una preciosa y soleada terraza. En el centro de la terraza había un banco que incorporaba, en su parte trasera, un lavamanos con un grifo. La cuestión es que este banco/fuente estaba revestido de cerámica con la técnica del trencadís.
Y es que a día de hoy es trencadís está muy presente en Barcelona en muchos edificios actuales, aunque sea una técnica típica de la arquitectura modernista. Se utilizó por primera vez en el picaporte de entrada de la finca Güell, en la avenida de Pedralbes, y fue casi por necesidad, ya que la sinuosidad del picaporte obligó a romper baldosas en trocitos pequeños para poder revestirlo. Y hay que decir que a pesar de que se considera a Gaudí el inventor de la técnica, quien la desarrolló y perfeccionó fue Josep Maria Jujol, que de hecho colaboró con el propio Gaudí para hacer los bancos del Parc Güell, por ejemplo. 
Si os fijáis, hay muchos ejemplos de trencadís por Barcelona, en elementos públicos y privados. Es otra de las huellas que nos ha dejado el modernismo y hemos incorporado casi como un signo de identidad.

Llevantades

Una de les virtuts que sovint s'esmenten de Barcelona és el seu privilegiat clima, en especial pel que fa a la suavitat dels seus hiverns. I bàsicament és veritat, però de vegades ens visita un fenomen que fa que les platges es buidin de banyistes i s'omplin de surfistes. Són les llevantades!

I és que la tramuntana té fama per la seva rauxa i intensitat, però el vent de llevant, que és més constant, de vegades embogeix i destrossa platges i passeigs marítims de la nostra costa, amb intenses pluges, baixes temperatures i fortes onades. De vegades aquesta combinació fins i tot fa aparèixer la neu a prop de la costa. 

Hi ha llevantades durant tot l'any, tot i que són més habituals a la tardor i la primavera. Una de les llevantades més sonades que jo recordo és la del dia de Sant Esteve de 2008, però al 1911 n'hi va haver una que va afectar tota la costa catalana i que només a Barcelona va fer 28 morts. I és que ja ho diu en Raimon...

Per protegir les platges i evitar la regressió que causen les llevantades de l'hivern, l'Ajuntament va fer construir entre 2006 i 2010 tres dics de protecció que estabilitzen el litoral. 

Les llevantades, però, hi continuaran sent.

Una de las virtudes que a menudo se mencionan de Barcelona es su clima privilegiado, en especial en lo relativo a la suavidad de sus inviernos. Y básicamente es verdad, pero a veces nos visita un fenómeno que hace que las playas se vacien de bañistas y se llenen de surfistas. Son los temporales de levante. 

Y es que la tramuntana tiene fama por su ímpetu e intensidad, pero el viento de levante, que es más constante, a veces enloquece y destroza playas y paseos marítimos de nuestra costa, con intensas lluvias, bajas temperaturas y fuerte oleaje. A veces esta combinación incluso hace aparecer nieve cerca de la costa.

Hay temporales de levante durante todo el año, aunque son más habituales durante la primavera y el otoño. Una de las más sonadas que yo recuerdo es la del dia de San Esteban de 2008, pero en 1911 hubo una que afectó toda la costa catalana y que solamente en Barcelona causó 28 muertos. Y es que ya lo dice Raimon....

Para proteger las playas y evitar la regresión que causan los temporales de levante durant el invierno, el Ayuntamiento hizo construir entre 2006 y 2010 tres diques de protección que estabilizan el litoral.

Los temporales, de todas maneras, continuarán ahí.

Pisos que enganyen

Quan visito algú que em diu que viu al primer pis, el més normal és que pugi a peu per les escales. De vegades no tinc alternativa, perquè la finca no té ascensor. Però és clar, molt sovint, i en especial als blocs de l'Eixample i Ciutat Vella, aquest "primer pis" s'acaba convertint fàcilment en un tercer!

I és que les escales de Barcelona estan farcides de semi-plantes, entresols i principals. A més, antigament les plantes tenien unes alçades majors, així que toca vèncer un desnivell considerable fins arribar a aquell "primer pis".

Antigament, la planta més ben valorada era la primera, donat que no es trobava prou baixa com per patir les incomoditats del carrer però tampoc era prou alta com per haver de pujar massa escales. A partir d'aquest pis es situaven, progressivament, les famílies amb un poder adquisitiu més limitat.

Tenia més prestigi viure en un primer o un segon que no pas en un quart pis. Amb la dessignació dels primers pisos com a "entresòl" i "principal", els tercers passaven a ser primers, i així progressivament. Així, totes les classes socials podien coincidir en un mateix edifici, i la jerarquia social de la ciutat es plasmava en la distribució per plantes.


Cuando visito a alguien que me dice que vive en el primer piso, la más normal es que suba a pie por las escaleras. A veces no tengo alternativa, porque la finca no tiene ascensor. Pero claro, a menudo, y en especial en los pisos del Eixample y Ciutat Vella, este primer piso se acaba convirtiendo fácilmente en un tercero! 
Y es que las escaleras de Barcelona están repletas de semi-plantas, entresuelos y principales. Además, antiguamente las plantas tenían unas alturas mayores, así que toca vencer un desnivel considerable para llegar a ese "primer piso". 
Antiguamente, la planta mejor valorada era la primera, ya que no se encontraba tan baja como para sufrir las incomodidades de la calle pero tampoco era tan alta como para tener que subir demasiadas escaleras. A partir de este piso se situaban, progresivamente, las familias con un poder adquisitivo más limitado. 
Tenía más prestigio vivir en un primero o un segundo que en un cuarto piso. Con la designación de los primeros pisos como "entresuelo" y "principal", los terceros pasaban a ser primeros, y así progresivamente. Así, todas las clases sociales podían coincidir en un mismo edificio, y la jerarquía social de la ciudad se plasmaba en la distribución por plantas. 

Floquet de Neu

L’entrada més visitada de la (curta) història d’aquest blog és, amb gran diferència, la que vaig dedicar a l’Orca Ulisses aviat farà 1 any. Aquell post gairebé triplica en visites l’entrada sobre la xocolata al carrer Petritxol, la segona més vista.

L’orca Ulisses va ser, segurament, el segon habitant més famós del zoo de Barcelona, en disputa potser amb l’elefant Avi, el primer que va venir al nostre zoo. A tots dos els supera,  i crec que no hi ha dubtes al respecte, el nostre goril·la blanc, el Floquet de Neu.

Recordo haver vist el Floquet de Neu en diverses ocasions quan era petit (jo, no ell); i he de dir que em fascinava però no em semblava especialment simpàtic. Jo sempre ho vaig atribuir al fet que ell sabia que era especial, i que molts l’anàvem a visitar a ell en particular, de manera que se li havia pujat una mica la fama al cap. No sé, potser eren imaginacions meves.

Tot i que va arribar a tenir 22 fills abans de morir l’any 2003 a l’edat (aproximada) de 39 anys, cap d’ells va heretar el seu albinisme. Potser per això el zoo de Barcelona continua rebent cartes demanant la seva clonació, fet que teòricament seria possible perquè es conserven restes del seu ADN. Què en penseu? Us agradaria tenir un altre Floquet de Neu a través d’una clonació? Potser aquest sortiria més humil :)


La entrada más visitada de la (corta) historia de este blog es, con gran diferencia, la que dediqué a la Orca Ulises hace ahora casi un año. Ese post prácticamente triplica en visitas a la entrada sobre el chocolate en la calle Petritxol, la segunda más vista.
La orca Ulises fue, seguramente, el segundo habitante más famoso del zoo de Barcelona, en disputa quizás con el elefante Avi, el primero que vino a nuestro zoo. A los dos les supera, y creo que no hay dudas al respecto, nuestro gorila blanco, Copito de Nieve.
Recuerdo haber visto a Copito de Nieve en varias ocasiones cuando era pequeño (yo, no él); y debo decir que me fascinaba pero no me parecía especialmente simpático. Yo siempre lo atribuí al hecho de que él sabía que era especial, que muchos íbamos a visitarle a él en particular, de manera que se le había subido un poco la fama a la cabeza. No sé, quizás eran imaginaciones mías.
Aunque llegó a tener 22 hijos antes de morir en el año 2003 a la edad (aproximada) de 39 años, ninguno de ellos heredó su albinismo. Tal vez por eso el zoo de Barcelona sigue recibiendo cartas pidiendo su clonación, hecho qe teóricamente sería posible porque se conservan restos de su ADN. Qué pensáis? Os gustaría tener otro Copito de Nieve a través de una clonación? Quizás este saliera más humilde :) 

La Pedrera - La Casa Milà

De vegades, de tan acostumats que estem a una cosa, no li donem importància. A Barceloa ens passa sovint això. Passem per davant de meravelles arquitectòniques sense parar-hi atenció, com si fos la cosa més normal del món. 

Tot i que la intenció d’aquest blog no és la de recollir els principals atractius turístics de Barcelona, això no vol dir que de vegades no m’hagi d’aturar davant d’edificis que ens deixen bocabadats per igual a turistes i residents. I més si estan de celebració, com és el cas de la Pedrera, que celebra el seu centenari.

La Casa Milà és un dels edificis modernistes més coneguts d’Antoni Gaudí, edificat quan l’arquitecte es trobava en la seva plenitud artística, i on va mostrar desacomplexadament la seva admiració per les formes orgàniques de la natura, a més d’aplicar novedoses solucions estructurals.

Sabíeu que la parcel·la on es va construir marcava el límit entre Barcelona i la Vila de Gràcia al Passeig de Gràcia, el nou eix principal de la burgesia de l’època?
Sabíeu que el nom de la Pedrera li van posar els barcelonins, en referència al seu feréstec aspecte exterior, que recordava justament una pedrera a cel obert?
Sabíeu que és Patrimoni Mundial de la Humanitat des de 1984?

Doncs sapigueu a més que, per celebrar el seu centenari, la Pedrera ha preparat un programa d’activitats amb propostes culturals, artístiques i festives. Si voleu saber-ne més, podeu veure-les AQUÍ.

A veces, estamos tan acostumbrados a algo, que no le damos importancia. En Barcelona nos pasa eso a menudo. Pasamos por delante de maravillas arquitectónicas sin prestarles atención, como si fuera la cosa más normal del mundo.

Aunque la intención de este blog no es la de recoger los principales atractivos turísticos de Barcelona, eso no significa que a veces no me tenga que parar ante edificios que nos dejan con la boca abierta tanto a turistas como a residentes. Y más si están de celebración, como es el caso de la Pedrera, que celebra su centenario.

La Casa Milà es uno de los edificios modernistas más conocidos de Antoni Gaudí, edificado cuando el arquitecto se encontraba en su plenitud artística, y donde mostró descomplejadamente su admiración por las formas orgánicas de la naturaleza, además de aplicar novedosas soluciones estructurales.
Sabíais que la parcela donde se contruyó marcaba el límite entre Barcelona y la Vila de Gràcia en el Passeig de Gràcia, el nuevo eje principal de la burguesía de la época?
Sabíais que el nombre de la Pedrera se lo pusieron los barceloneses, en referencia a su aspecto exterior, que recordaba a una cantera al aire libre (pedrera en catalán)?
Sabíais que el Patrimonio Mundial de la Humanidad desde 1984?
Pues sabed también que, para celebrar su centenario, la Pedrera ha preparado un programa de actividades con propuestas culturales, artísticas y festivas.. Si queréis saber más, podéis verlas AQUÍ.

Panellets

Més d'una vegada he comentat el fet que els aparadors de les pastisseries de Barcelona canvien segons l'època de l'any, i que hi ha alguns dolços que tenen aparicions estelars durant tot just uns dies, com la coca de Sant Joan o la Mona de Pasqua.

Aquests dies l'estrella indiscutible és el panellet, que menjarem avui al vespre junt als moniatos i les castanyes. Aquest any per fi sembla que el temps és el que correspon a l'època de l'any i no farem la castanyada en màniga curta...

Per si algú vol provar de fer-ne, encara hi és a temps, us deixo AQUÍ una recepta. Si en feu aviseu-me que m'encanten i aquest any encara no n'he menjat!!!

Más de una vez he comentado el hecho de que los mostradores de las pastelerías de Barcelona cambian según la época del año, y que hay algunos dulces que tienen apariciones estelares durante solament unos días, como la coca de Sant Joan o la Mona de Pascua.
Estos días la estrella indiscutible es el panellet, que comeremos hoy por la noche junto a los boniatos y las castañas. Este año parece que por fin el tiempo es el que corresponde a esta época del año y no celebraremos la castañada en manga corta...
Por si alguien quiere probar a hacer panellets, todavía está a tiempo, os dejo AQUÍ una receta. Si los hacéis, avisadme, que me encantan y este año todavía no los he probado!!!

L'Estadi de Sarrià

Quan era petit tenia un amic amb una família molt “futbolera”. Els problemes venien perquè el pare era molt fanàtic de l’Espanyol, mentre que la mare era una culer empedreïda. A més, en aquella època no era gaire comú una mare aficionada al futbol, així que la situació era curiosa.

La qüestió és que, en més d’una ocasió, el pare ens va portar a veure el partit de l’Espanyol a l’Estadi de Sarrià. A mi el futbol no m’interessava gens, però m’ho passava bé. No tenia ni idea que era un camp amb tanta història: Que el van inaugurar l’any 1923, a la carretera que portava al poble de Sarrià, acabat d’annexionar al municipi de Barcelona. Que havia costat ni més ni menys que 170.000 pessetes. Que va veure com es marcava el primer gol de la Història de la Lliga. Que al Mundial de futbol del 1982 hi van jugar les potents seleccions d’Itàlia, Argentina i Brasil. 

Ara, però, cada cop que passo per aquella zona no puc evitar pensar en aquells partits que havia anat a veure allà. A l’Estadi de Sarrià.

Cuando era pequeño tenía un amigo con una familia muy futbolera. Los problemas venían porque el padre era muy fanático del Espanyol, mientras que la madre era una culer empedernida. Además, en aquella época no era demasiado común una madre aficionada al futbol, así que la situación era curiosa.
La cuestión es que, en las de una ocasión, el padre nos llevó a ver el partido del Espanyol  en el estadio de Sarrià. A mí el futbol no me interesaba nada, pero me lo pasaba bien. No tenía ni idea de que era un campo con tanta solera: que lo inauguraron en 1923, en la carretera que llevaba al pueblo de Sarrià, acabado de anexionar al municipio Barcelona. Que había costado ni más ni menos que 170.000 pesetas, Que vió cómo se marcaba el primer gol de la historia de la Liga. Que en el Mundial de futbol de 1982 jugaron en él las potentes selecciones de Italia, Argentina y Brasil.
Ahora, cada vez que paso por esa zona no puedo evitar pensar en esos partidos que había ido a ver allí. En el Estadio de Sarrià.

Correspondència L3-L4 Passeig de Gràcia

A la xarxa de metro de Barcelona hi ha enllaços entre línies pràcticament instantanis, altres de prou curts, alguns altres no tant, i en una categoria a part hi ha el de Passeig de Gràcia. Jo no sé vosaltres, però jo, si el puc evitar, ho faig. És que em fa una mica de mandra caminar l’equivalent a tres illes de l’Eixample per un túnel estret...

No sé si sabeu que el passadís pel que caminem per fer la correspondència ocupa part d’un aparcament subterrani, del qual només es troba separat per una paret. Més concretament, caminem per la seva planta -2. Si el poguéssim travessar, l’enllaç seria una mica més curt, però és que el pàrquing es va inaugurar l’any 1967, abans de les obres de construcció de la L4 i la millor solució que van trobar va ser vorejar-lo.

Es veu que per escurçar la distància d’enllaç caldria modificar els vestíbuls del metro i crear-ne de nous, a més de fer un nou passadís que passaria per sota de l’aparcament, però pel cost que això suposaria ja us podeu imaginar que de moment aquest projecte està esperant temps millors.

Em sembla que ens queda correspondència llarga per uns quants anys!

En la red de metro de Barcelona hay enlaces entre líneas prácticamente instantáneos, otros bastante cortos, algunos no tanto, y en una categoría aparte está el de Passeig de Gràcia. Yo no sé vosotros, pero yo, si lo puedo evitar, lo hago. Es que me da un poco de pereza caminar el equivalente a tres manzanas del Eixample por un túnel estrecho...
No sé si sabéis que el pasillo por el que caminamos para hacer la correspondencia entre líneas ocupa parte de un aparcamiento subterráneo, del cual sólo le separa una pared. Más concretamente, caminamos por su planta -2. Si lo pudiéramos atravesar, el enlace sería un poco más corto, pero es que el párking se inauguró en el año 1967, antes de las obras de construcción de la L4, y la mejor solución que encontraron fue bordearlo.
Se ve que para acortar la distancia de enlace habría que modificar los vestíbulos del metro y crear nuevos, además de hacer un nuevo pasillo que pasaría por debajo del aparcamiento, pero por el coste que supondría ya os podéis imaginar que de momento este proyecto está esperando tiempos mejores.
Me parece que nos queda correspondencia larga para unos cuantos años.

Porteries de l'Eixample

“Hola, bon dia!”, “Com anem?”, “Sembla que torna la calor!”, “Adéu, que vagi bé el dia!”.

Mai he viscut en una finca amb porter, però m’estava imaginant com deu ser tenir-ne un. Suposo que deu ser una cosa a la qual t’hi acostumes i que deus trobar a faltar quan en deixes de tenir. Perquè deu ser agradable arribar al portal de casa i trobar-te una cara coneguda que et saluda, en aquell moment especial en què abandones l'esfera privada i passes a la via pública; o a l'inrevés.

Em direu, i segurament amb raó, que molts porters i porteres han tingut fama de tafaners, però...no és normal que se sàpiguen la vida de tots els veïns de l’escala? Els veuen entrar i sortir, saben amb qui i a quina hora, què porten a les mans i si ho fan en taxi o autobús, i fins i tot la correspondència que reben!

I no em direu que algunes de les porteries de Barcelona, moltes de les quals són a les finques de l’Eixample, no són magnífiques. Fan ganes de quedar-s’hi una estona a veure passar la gent!

“Hola, buenos días!”, “Qué tal?”, “Parece que vuelve el calor!”, “Adiós, que vaya bien el día!”.

Nunca he vivido en una finca con portero, pero me estaba imaginando cómo debe de ser tener uno. Supongo que debe de ser una cosa a la que uno se acostumbra y que debes de echar de menos cuando dejas de tenerlo. Porque debe de ser agradable llegar al portal de tu casa y encontrarte una cara conocida que te saluda, en aquel momento especial en que abandonas la esfera privada y pasas a la vía pública, o al revés. 

Me diréis, y seguramente con razón, que muchos porteros y porteras han tenido fama de cotillas, pero...no es normal que se sepan la vida de todos los vecinos de la escalera? Los ven entrar y salir, saben con quién a qué hora, qué llevan en las manos y si lo hacen en taxi o en autobús, e incluso la correspondencia que reciben.

Y no me diréis que algunas de las porterías de Barcelona, muchas de las cuales están el las fincas de l’Eixample, no son magníficas. Dan ganas de quedarse un rato a ver la gente pasar!

Cantonades de l'Eixample: Mar o muntanya? Besòs o Llobregat?

“Quedem a les 10 a un bar que hi ha a la cantonada de Bruc amb Diputació”.

Atenció, pregunta: què hi falta en aquesta frase? Per què és incompleta? La resposta és molt senzilla per a un barceloní: hi falta especificar a quina de les quatre cantonades de la cruïlla és el bar en el qual hem quedat per tal de no estar esperant en locals diferents!

El codi és simple: Mar o Muntanya (claríssim), Besòs o Llobregat (aquest ens fa pensar una mica més, i fins i tot hi ha gent que prefereix dir “banda Girona” o “banda Tarragona” per no fer-se un embolic amb els dos rius). 

No em direu que no és un mètode infal·lible per donar indicacions.

PS. Encara podeu votar als premis C@TS seguint aquest enllaç

“Quedamos a las 10 en un bar que está en la esquina de Bruc con Diputació”.
Atención, pregunta; qué le falta a esta frase? Por qué esta incompleta? La respuesta es muy sencilla para un barcelonés: falta especificar en cual de las cuatro esquinas del cruce está el bar en el que hemos quedado para no estar esperando en locales diferentes!
El código es simple: Mar o Montaña (clarísimo), Besòs o Llobregat (este nos hace pensar un poco más e incluso hay gente que prefiere decir “lado Girona” o “lado Tarragona” para no hacerse un lío con los dos ríos).
No me diréis que no es un método infalible para dar indicaciones. 

Barcelona Televisió (i aquest blog)

Hi ha res més barceloní que un canal de televisió com BTV?

Qui no va tenir mai la temptació de dir-hi la seva davant de les càmeres del Videomaton? 
Qui no recorda la peixera que servia com a carta d'ajustament? I l'ull de l'antic logotip?
I què me'n dieu de programes emblemàtics com el Telemonegal, el Temps del Picó  o el literari Qwerty?

D'aquí a un parell de mesos farà 18 anys de la seva primera emissió, així que es pot dir que arriba a la majoria d'edat. I resulta que fa uns dies algú de la cadena, concretament l'Albert Muñoz, va tenir la idea de fer una nota per al web de BTV sobre aquest blog. Així que us deixo el vídeo. Em fa una mica de vergonya, però què hi farem... 

Per cert, segueixen obertes les votacions per als premis C@TS, a un dels quals hi està nominat aquest blog. Podeu votar-hi prement AQUÍ.



www.btvnoticies.cat

Hay algo más barcelonés que un canal de televisión como BTV?
Quién no tuvo nunca la tentación de hacerse notar delante de las cámaras del Videomatón?
Quién no recuerda la pecera que servía como carta de ajuste? Y el ojo del antiguo logotipo?
Y qué me decís de programas emblemáticos como Telemonegal, el Temps del Picó o el literario Qwerty?
Dentro de un par de meses hará 18 años de su primera emisión, así que se puede decir que llega a la mayoría de edad. Y resulta que hace unos días alguien de la cadena, concretamente Albert Muñoz, tuvo la idea de hacer una nota para la web de BTV sobre este blog. Así que os dejo el vídeo. Me da un poco de vergüenza, pero qué le vamos a hacer....

Por cierto, que siguen abiertas las votaciones para los premios C@TS, a uno de los cuales esta nominado este blog. Podéis votar apretando AQUÍ.

Nominat als premis C@ts!

Fa ben poc que aquest blog ha fet el seu primer aniversari. 
Quan va néixer, ho va fer sense saber que la blogosfera catalana estava poblada per una infinitat de blogs, configurats amb l'empenta, la il·lusió i l'esforç dels seus autors. Que, gràcies a ells, es pot debatre, aprendre, riure, pensar, descobrir o viatjar sense sortir de casa. I que la xarxa humana que hi ha darrera d'aquest blogs és impressionant.

Per això va ser una sorpresa immensament agradable assabentar-me que el meu blog havia estat nominat als Premis C@TS 2012 en la categoria de Blog Revelació.

Els Premis C@TS són els premis populars de la catosfera, perquè tothom hi pot participar, tant pel que fa a les propostes de nominacions com per les votacions finals. Enguany celebren ja la seva cinquena edició.

Aquest blog ha estat nominat juntament amb:
- Àtoms i lletres, punt de trobada de la realitat, la ficció i en Sergi Monteagudo.
- Dietari de Sensacions, amb relats, poemes i opinions de la Violant d'Atarca. 
- El racó de sa lluna, un espai entre el mediterrani i sa lluna des de Mallorca.
- Fent punyetes, un blog d'escrits i relats molt personals de la Sílvia
- Quaderns de bitàcola, el diari de viatge d'una volta al món de l'Enric i la Celia.

Hi ha moltes més categories, i us asseguro que en totes elles hi ha blogs molt recomanables. Per tal de donar-los el reconeixement que es mereixen i posar en valor la seva feina, tothom està convidat a votar. Podeu fer-ho a través d'aquest enllaç.

Les antenes als terrats

La imatge que ens ofereix una ciutat, igual que passa amb gairebé tot a la vida, no és única, sinó que depèn molt sovint de la mirada de l’espectador. Per sobre de l’asfalt, de les voreres, dels vianants i de les botigues a peu de carrer hi ha una altra realitat, que només és apreciable a vista d’ocell o des d’indrets elevats: els terrats.

Qui hagi viscut a un pis alt de Ciutat Vella, Gràcia o Poble Sec sabrà de què parlo, d’una imatge molt concreta, que encaixa amb caòtica naturalitat en l’esperit mediterrani de Barcelona.

Aquests terrats serveixen per a moltes coses: estendre roba, fer reunions de veïns o prendre el sol, però a mi el que m’agrada és veure-hi les antenes. I no em refereixo a les antenes parabòliques, sinó a les de tota la vida, les que semblen petits arbres estàtics de fràgils branquetes.

Ja sé que per a molta gent es tracta d’elements de contaminació visual, i que tenen molts inconvenients com la dificultat d’accés, el major cost de manteniment i una pitjor qualitat de recepció dels canals, i també sé que aniran desapareixent progressivament...per això m’agrada mirar-les pensant que són un paisatge en vies d’extinció.
Us deixo dues imatges: un quadro de Picasso anomenat “Terrats de Barcelona” (1903) i la portada d’un disc d’un molt bon disc: El món en un cafè, del grup 4t 1a.

La imagen que nos ofrece una ciudad, igual que pasa con casi todo en la vida, no és única, sino que depende a menudo de la mirada del espectador. Por encima del asfalto,. de las aceras, de los peatones y de las tiendas a pie de calle hay otra realidad, que sólo es apreciable a vista de pájaro desde lugares elevados: las azoteas.
Quien haya vivido en un piso alto de Ciutat Vella, Gràcia o Poble Sec sabra de qué hablo, de una imagen muy concreta, que encaja con una caótica naturalitat en el espíritu mediterráneo de Barcelona.
Estas azoteas sirven para muchas cosas: tender la ropa, hacer reuniones de vecinos o tomar el sol, pero a mi lo que me gusta es ver las antenas. Y no me refiero a las antenas parabólicas, sino a las de toda la vida, las que parecen pequeños árboles estáticos de frágiles ramitas.
Ya sé que para mucha gente se trata de elementos de contaminación visual, y que tienen muchos inconvenientes, como la dificultad de acceso, el mayor coste de mantenimiento y una peor calidad de recepción de los canales, y también sé que iran desapareciendo progresivamente...por eso me gusta mirarlas pensando que son un paisaje en vías de extinción.
Os dejo dos imágenes: un cuadro de Picasso titulado “Azoteas de Barcelona” (1903) y la portada de un muy buen disco: El món en un cafè, del grupo 4t 1a.

Mercats provisionals

Entre les coses que hem de reconèixer que s’han fet bé a Barcelona (al menys, a mi m’ho sembla) hi ha la recuperació, remodelació i modernització dels mercats de productes frescos repartits per tots els districtes de la ciutat. Tot i que resulta difícil de mantenir, se suposa que Barcelona té una aposta per un model de comerç de proximitat, cosa que molts de nosaltres aplaudim.

Ja fa un temps que vaig fer un post sobre el mercat del Born i les seves eternes obres, però ara em volia fixar en uns altres elements que ens acompanyen des de fa anys: els mercats que, mentre reformen el seu edifici, s’estableixen en seus provisionals.

Entre d’altres, s’han remodelat en els darrers anys els mercats de la Barceloneta i Santa Caterina (Ciutat Vella), el del Clot (Sant Martí), o el de la Llibertat (Gràcia), i mentre duren les obres sempre se’ls ha col·locat en carpes aprofitant espais oberts propers. 
Algunes obres duren tan temps que el concepte de “provisional” comença a agafar caires “definitius” però en general ens fem a la idea que les carpes s’hi estaran només un determinat temps, i que després desapareixeran per deixar pas, de nou, al mercat original.

Ara estan recuperant el mercat de Sant Antoni, i jo ja tinc ganes que acabin les obres perquè un edifici tan espectacular com aquell, bastit l’any 1872, ha de quedar fet una preciositat per força.

Entre las cosas que hay que reconocer que se han hecho bien en Barcelona (al menos, a mí me lo parece) está la recuperación, remodelación y modernización de los mercados de productos frescos repartidos por todos os distritos de la ciudad. A pesar de que resulta difícil de mantener, se supone que Barcelona tiene una apuesta por un modelo de comercio de proximidad, cosa que muchos de nosotros aplaudimos.
Ya hace un tiempo que hice un post sobre el mercado del Born y sus eternas obras, pero ahora me quería fijar en otros elementos que nos acompañan desde hace años: los mercados que, mientras reforman su edificio, se establecen en sedes provisionales.
Entre otros, se han remodelado en los últimos años los mercados de la BArceloneta y Santa Caterina (Ciutat Vella), el del Clot (Sant Martí) o el de la Llibertat (Gràcia), y mientras duran las obras siempre se los ha colocado en carpas aprovechando espacios cercanos abiertos.
Algunas obras duran tanto tiempo que el concepto de “provisional” empieza a tener tintes de “definitivo” pero en general nos hacemos a la idea de que las carpas estarán ahí sólo un determinado tiempo. y que después desaparecerán para dejar paso, de nuevo, al mercado original.
Ahora están recuperando el mercado de Sant Antoni, y yo ya tengo ganas de que acaben las obras porque un edificio tan espectacular como ese, inaugurado en el año 1872, tiene que quedar hecho una preciosidad a la fuerza. 

L'esmolador (o esmolet)

La setmana passada sentia a la ràdio que amb això de la crisi estan revifant alguns oficis que semblava que desapareixien. S’explica, bàsicament, perquè en època de vaques magres prioritzem arreglar les coses abans de comprar-ne de noves.
I entre aquestes professions que sobreviuen n’hi ha una que la tenim molt lligada als nostres carrers, un ofici ambulant i associat a una melodia repetitiva de flauta de Pan: és l’esmolador (o esmolet). 

Si hem de jutjar pel nombre de vegades que he portat els meus ganivets a esmolar, lamentablement per mi ja haurien desaparegut, però per sort hi ha gent que encara ho fa, de manera que els esmolets sobreviuen pels carrers de Barcelona. El de la foto, sense anar més lluny, era fa un parell de setmanes a la Rambla del Poble Nou.
En una ciutat sotmesa a tota mena de sorolls estridents, hi ha alguns sons que no passen desapercebuts i que de moment resisteixen: el del “Butanooooo”, per exemple, n’és un. El “Tiruriroriroriro” de l’esmolet n’és un altre de ben típic. Esperem que, quan passi la crisi, els esmolets continuïn circulant en les seves atrotinades motos per Barcelona.

Una curiositat addicional: segons explica el Dani Cortijo al seu blog altresbarcelones, després de la caiguda de Barcelona l’any 1714 es va prohibir els barcelonins tenir més d’un ganivet de cuina a casa, per tal de prevenir possibles revoltes populars contra les tropes castellanes. A més, aquest únic ganivet per família havia d’estar lligat amb una cadena a la pota de la taula de la cuina, i qui no obeís aquesta llei podia ser castigat fins i tot amb la mort. D’aquesta manera, els esmolets feien la seva feina peregrinant per les cases dels barcelonins, i en concret per les seves cuines!

La semana pasada oía en la radio que con esto de la crisis están volviendo algunos oficios que parecía que desaparecían. Se explica, básicamente, porque en época de vacas flacas priorizamos arreglar las cosas antes que reponerlas por otras nuevas.
Y entre estas profesiones que sobreviven hay una que la tenemos muy ligada a nuestras calles, un oficio ambulante y asociado a una melodía repetitiva de flauta: el afilador.
Si vamos a juzgar por el número de veces que he llevado a afilar mis cuchillos, lamentablemente los afiladores ya habrían desaparecido si fuera por mi, pero por suerte hay gente que todavía lo hace, de manera que los sobreviven por las calles de Barcelona. El de la foto, sin ir más lejos, estaba hace un par de semanas en la Rambla del Poble Nou.
En una ciudad sometida a todo tipo de ruidos estridentes, hay algunos sonidos que no pasan desapercibidos y que de momento resisten: el de “Butanoooooo”, por ejemplo, es uno de ellos. El “Tiruriroriroriro” del afilador es otro bien típico. Esperemos que, cuando pase la crisis, los afiladores continúen circulando con sus viejas motos por  Barcelona.

Una curiosidad adicional: según explica Dani Cortijo en su blog altresbarcelones, después de la caída de Barcelona en el año 1714 se prohibió a los barceloneses tener más de un cuchillo de cocina en casa para prevenir posibles revueltas populares contra las tropas castellanas.
Además, este único cuchillo por familia tenía que estar atado con una cadena a la pata de la mesa de la cocina, y quien no obedeciera esta ley podía ser castigado incluso con la pena de muerte. De esta manera, los afiladores hacían su trabajo peregrinando por las casas de los barceloneses, y en concreto por sus cocinas! 

El Tramvia Blau

Sí, sí, està clar que és un mitjà de transport per turistes, però....hi ha algun barceloní que no hagi pujat mai al Tramvia Blau? I si n’hi ha algun, a què espera?
Recordo poques coses amb tanta il·lusió com la que em feia pujar al Tramvia Blau per agafar després el Funicular que em portés al Parc d’Atraccions del Tibidabo acompanyat per la meva família...
Evidentment per a mi el més important no era pas muntar en l’únic tramvia de la ciutat, ni viatjar en un vagó de principis del segle XX, sinó apropar-me a la meva destinació somiada, el Parc d’atraccions. En concret, apropar-me els 1276 metres que recorre, salvant un desnivell de gairebé 100 m, des de la Plaça Kennedy fins a la del Doctor Andreu, que per cert va ser l’impulsor d’aquesta línia.
El Tramvia Blau va ser l’únic que va circular a Barcelona des del 1971, quan es van acabar de substituir les altres línies per autobusos, fins al 2004, quan es va inaugurar el Trambaix. Ara bé, si vingués algú d’un altre planeta i veiés aquests dos tramvies, segurament dubtaria que el modern tramvia de la Diagonal i el que recorre l’Avinguda Tibidabo són individus de la mateixa espècie!

Sí, sí, está claro que es un transporte para turistas, pero...hay algún barcelonés que no haya subido nunca al Tramvia Blau? Y si hay alguno, a qué está esperando?
Recuerdo pocas cosas con tanta ilusión como la que me hacía subir al Tramvia Blau para coger después el Funicular que me llevara al Parque de Atracciones del Tibidabo acompañado por mi familia...
Evidentemente, para mi lo más importante no era montar en el único tranvía de la ciudad, ni viajar en un vagón de principios de siglo XX, sino acercarme a mi destino soñado, el Parque de atracciones. En concreto, acercarme los 1276 metros que recorre, salvando un desnivel de casi 100 m, desde la Plaza Kennedy hasta la del Doctor Andreu, que por cierto fue el impulsor de esta linea.
El Tramvia Blau fue el único que circuló por Barcelona desde 1971, cuando se acabaron de sustituir las otras lineas por autobuses, hasta el 2004, cuando se inauguró el Trambaix. Eso sí, si viniera alguien de otro planeta y viera estos dos tranvías, seguramente dudaría que el moderno tranvía de la Diagonal y el que recorre la Avenida Tibidabo son individuos de la misma especie!!

Cobi (la mascota més genial)

Ahir va fer 20 anys (sí, vint!!) de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Els que ja tenim una edat guardem un munt d’imatges i records d’aquelles dues setmanes que van canviar Barcelona.

I de ben segur que tots tenim en ment la que va ser la mascota d’aquells Jocs Olímpics, el Cobi. Hem d’admetre que van ser molt pocs els que la van estimar des del principi. És que no sé si estàvem preparats per estimar un gos d’atura tan trencador, d’inspiració cubista, aparentment sense volum i amb el nas a una banda, la veritat.

Però de mica en mica vam ser capaços de superar la freda (per dir-ho suaument) acollida i estimar el Cobi, fins al punt que va ser una de les mascotes més populars de la història dels Jocs Olímpics. Després van venir la Petra, el Jordi, l’Olívia i el Forçut, que van formar la Cobi troupe.

Ayer hizo 20 años (sí, veinte!!) de la inauguración de los Juegos Olímpicos de Barcelona. Los que ya tenemos una edad guardamos un montón de imágenes y recuerdos de aquellas dos semanas que cambiaron Barcelona.

Y seguro que todos tenemos en mente a la que fue la mascota de aquellos Juegos Olímpicos, Cobi. Hay que admitir que fueron muy pocos los que la quisieron desde el principio. Es que nos é si estábamos preparados para querer a un pastor catalán tan rompedor, de inspiración cubista, aparentemente sin volumen y con la nariz a un lado, la verdad.

Pero poco a poco fuimos capaces de superar la fría (por decirlo suavemente) acogida y querer a Cobi, hasta el punto de llegar a ser una de las mascotas más populares de la historia de los Juegos Olímpicos. Después vinieron Petra, Jordi, Olívia y Forçut, que formaron la Cobi troupe.

La Sala Montjuïc

Una de les característiques de les tradicions és que, per definició, es van assentant amb el temps. A Barcelona en tenim de molt antigues (com la de l’Ou com balla o la Fira de Santa Llúcia) però afortunadament també anem creant-ne de noves.

Per a mi, una de recent que té un espai reservat a la meva agenda és la del cinema a la fresca a l’estiu. No sé quant temps cal per fer que un hàbit es converteixi en tradició, però jo amb els anys que portem de sala Montjuïc ja en tinc prou. I és que no em direu que no és una tradició en tota regla que cal conservar. Això de pujar amb amics fins al castell de Montjuïc, instal·lar-se al fossar, sopar acompanyat d’un concert en petit format i deixar-se emportar per una pel·lícula no té preu!

Ah, sentir la necessitat de posar-se una jaqueta a la Barcelona xafogosa de l’estiu!

Una de las características de las tradiciones es que, por definición, se van asentando con el tiempo. En Barcelona tenemos algunas muy antiguas (como la del Ou com balla o la Fira de Santa Llúcia) pero afortunadamente también vamos creando otras nuevas.

Para mí, una tradición reciente que tiene un espacio reservado en mi agenda es la del cine a la fresca en verano. No sé cuánto tiempo se necesita para que un hábito se convierta en tradición, pero yo con los años que llevamos de sala Montjuïc ya tengo suficiente. Y es que no me diréis que no es una tradición en toda regla que hay que conservar. Eso de subir con amigos hasta el castillo de Montjuïc, instalarse en el foso, cenar acompañado de un concierto en pequeño formato y dejarse llevar por una película no tiene precio!

Ah, y sentir la necesidad de ponerse algo de abrigo en el bochorno del verano de Barcelona!

Les motos

Només cal caminar pel carrer per constatar que Barcelona és una de les ciutats europees amb més motocicletes. De fet, només Roma en té més. I veient com es posicionen als semàfors en vermell per sortir les primeres ja entenem que són les reines de l’asfalt.

És una de les coses que sovint crida la atenció a les persones que ens visiten, sobre tot si han de conduir per Barcelona, ja que no estan gens acostumats a haver de comptar amb les motos! I bé, tot i que nosaltres sí que hi estem acostumats, també és cert que de vegades es creen situacions “tenses” entre elles i altres vehicles.

Jo, que sóc vianant, ciclista, motorista i automobilista per Barcelona, i que també utilitzo el transport públic, crec que podem conviure tots si hi posem una mica de voluntat. Al cap i a la fi el problema no sorgeix del tipus de vehicle, sinó de qui i com el condueix, no?

Solamente hay que caminar por la calle para constatar que Barcelona es una de las ciudades europeas con más motocicletas. De hecho, sólo Roma tiene más. Y viendo cómo se posicionan en los semáforos en rojo para salir las primeras ya entendemos que son las reinas del asfalto.

Es una de las cosas que a menudo llama la atención a las personas que nos visitan, sobre todo si tienen que conducir por Barcelona, ya que no están acostumbradas a tener que contar con las motos! Y bien, aunque nosotros sí que estamos acostumbrados, también es cierto que a veces se crean situaciones “tensas” entre ellas y los otros vehículos.

Yo, que soy peatón, ciclista, motorista y automovilista por Barcelona, y que también utilizo el transporte público, creo que podemos convivir todos si ponemos un poco de buena voluntad. Al fin y al cabo, el problema no surge del tipo de vehículo, sino de quién y cómo lo conduce, no?