27/12/12

La Central Tèrmica del Besòs

Central Tèrmica Besòs

Fa un parell de dies vaig estar passejant pel Parc Fluvial del Besòs, un espai recuperat d'aigua, lleure i natura, al llarg de la desembocadura del riu.

Quan passeges per aquella zona és inevitable notar la presència de la Central Tèrmica, amb les seves tres imponents xemeneies. Tot i no estar al terme municipal de Barcelona, és evident que la seva singularitat i potència visual han marcat el paisatge del litoral nord de la ciutat des que es van construir als anys 70. I és que no resultaria fàcil que tres xemeneies de 200 metres d'alçada passessin desapercebudes.

La central ha estat polèmica des del seu naixement fins avui mateix, que ja es troba en fase de demolició parcial. La seva construcció va generar moltes protestes, que fins i tot van causar un mort. Durant les dècades de funcionament, la central generava pluges negres als municipis de Sant Adrià i Badalona, que embrutaven els cotxes i la roba estesa. I al 2008, quan ja estava decidit el seu tancament, els veïns de Sant Adrià van decidir en referèndum conservar les tres xemeneies de la central com a símbol d'identitat de la ciutat, encara que la participació en la votació va ser molt baixa.

Tot i que en principi han de servir per acollir-hi un equipament públic, el seu futur ara mateix és molt incert, en part degut a la falta de finançament, i hi ha moltes veus que opinen que caldria demolir definitivament les xemeneies i recuperar el paisatge el més natural possible. Com ho veieu vosaltres?

Hace un par de días estuve paseando por el Parc Fluvial del Besòs, un espacio recuperado de agua, ocio y naturaleza, al largo de la desembocadura del río.
Cuando paseas por esa zona es inevitable notar la presencia de la Central Térmica, con sus tres imponentes chimeneas. Pese a no estar en el término municipal de Barcelona, es evidente que su singularidad y potencia visual han marcado el paisaje del litoral norte de la ciudad desde que se construyeron en los años 70. Y es que no resultaría fácil que tres chimeneas de 200 metros de altura pasaran desapercibidas.
La central ha sido polémica desde su nacimiento hasta hoy mismo, que ya está en fase de demolición parcial. Su construcción generó muchas protestas, que incluso causaron un muerto. Durante las décadas de funcionamiento, la central generaba lluvias negras en los municipios de Sant Adrià y Badalona, que ensuciaban los coches y la ropa tendida. Y en 2008, cuando ya estaba decidido su cierre, los vecinos de Sant Adrià decidieron en referèndum conservar las tres chimeneas de la central como símbolo de identidad de la ciudad, aunque la participación en la votación fue muy baja.
Aunque en principio tienen que servir para acoger un equipamiento público, su futuro ahora mismo es muy incierto, en parte debido a la falta de financiación, y hay muchas voces que opinan que habría que demoler definitivamente las chimeneas y recuperar el paisaje lo más natural posible. ¿Cómo lo veis vosotros?

19/12/12

Els Taxis



Quan era petit em pensava que els taxis només podien grocs i negres. Més tard vaig descobrir que en realitat a la majoria de ciutats són de color blanc, i com a molt tenen un escut o una franja de color per poder distingir-los. Després vaig saber que hi ha altres ciutats on els taxis comparteixen els colors amb els nostres, com a Buenos Aires, Montevideo i Mumbai, però són l’excepció.

L’any 1906 van aparèixer els primers taxis motoritzats a Barcelona, amb una única parada a la Rambla, i van conviure amb els antics cotxes de cavalls de lloguer. Els vehicles motoritzats es van anar imposant i en un moment donat es va decidir que havien de lluir a la zona posterior una franja de color groc, blau o vermell segons la seva tarifa. Però l’any 1934 es va voler posar una mica d’ordre al sector i es van unificar les tarifes i els colors, de manera que es va adoptar el groc com a identifiicació comú. D’aquí deriven els colors actuals dels nostres taxis, amb les portes grogues i la resta bàsicament negre.

Com a curiositat diré que l’impulsor de la mesura va ser Jaume Vachier, un regidor de l’Ajuntament, que va intentar ordenar el caòtic trànsit de Barcelona a partir dels anys 20, i va projectar aparcaments subterranis, va fer col·locar el primer pas de vianants (a Balmes-Provença) i més tard el primer semàfor a la mateixa cruïlla. 

Ara hi ha una directriu europea que suggereix que els taxis es pintin de color cru, com els d’Alemanya. Per sort, de moment no ho compleix gairebé ningú. Us imagineu quin drama seria que desapareguin els taxis grocs i negres?

Cuando era pequeño pensaba que los taxis sólo podían ser amarillos y negros. Más tarde descubrí que en realidad en la mayoría de ciudades son de color blanco, y como mucho tienen un escudo o una franja de color para poder distinguirlos. Después supe que hay otras ciudades donde los taxis comparten colores con los nuestros, como en Buenos Aires, Montevideo y Mumbai, pero son una excepción.
En 1906 aparecieron los primeros taxis motorizados de Barcelona, con una única parada en la Rambla, y convivieron con los antiguos coches de caballos de alquiler. Los vehículos motorizados se fueron imponiendo y en un momento dado se decidió que debían lucir en la parte trasera una franja de color amarillo, azul o roja según su tarifa. Pero en 1934 es quiso poner un poco de orden en el sector y se unificaron las tarifas y los colores, de manera que se adoptó el amarillo como seña de identidad común. De aquí derivan los colores actuales de nuestros taxis, con las puertas amarillas y el resto básicamente negro.
Como curiosidad, decir que el impulsor de la medida fue Jaume Vachier, un concejal del Ayuntamiento, que intentó ordenar el caótico tráfico de Barcelona a partir de los años 20, y proyectó aparcamientos subterráneos, hizo colocar el primer paso de peatones (en Balmes-Provença) y más tarde el primer semáforo en el mismo cruce de calles.
Ahora hay una directriz europea que sugiere que los taxis se pinten de color crudo, como los de Alemania. Por suerte, de momento no lo cumple casi nadie. Os imagináis que drama sería que desaparecieran los taxis amarillos y negros?

5/12/12

Trencadís



Durant uns anys vaig viure en un pis gran del barri de Sant Gervasi, amb una preciosa i asolellada terrassa. Al bell mig de la terrassa hi havia un banc que incorporava, a la part del darrera, una pica i una aixeta. La qüestió és que aquest banc/font estava revestit de ceràmica amb la tècnica del trencadís.

I és que a dia d’avui el trencadís és molt present a Barcelona a molts edificis actuals, encara que és una tècnica típica de l’arquitectura modernista. Es va utilitzar per primer cop al picador d’entrada de la finca Güell, a l’avinguda de Pedralbes, i va ser gairebé per necessitat, ja que la sinuositat del picador va obligar a trencar rajoles en trossets petits per revestir-lo. I val a dir que tot i que es considera Gaudí l’inventor de la tècnica, qui la va desenvolupar i perfeccionar va ser Josep Maria Jujol, que de fet va col·laborar amb el propi Gaudí per fer els bancs del Parc Güell, per exemple.

Si us hi fixeu, hi ha molts exemples de trencadís per Barcelona, en elements públics i privats. És una altra de les empremtes que ens ha deixat el modernisme i hem incorporat gairebé com a signe d’identitat.


Durante unos años viví en un piso grande del barrio de Sant Gervasi, con una preciosa y soleada terraza. En el centro de la terraza había un banco que incorporaba, en su parte trasera, un lavamanos con un grifo. La cuestión es que este banco/fuente estaba revestido de cerámica con la técnica del trencadís.
Y es que a día de hoy es trencadís está muy presente en Barcelona en muchos edificios actuales, aunque sea una técnica típica de la arquitectura modernista. Se utilizó por primera vez en el picaporte de entrada de la finca Güell, en la avenida de Pedralbes, y fue casi por necesidad, ya que la sinuosidad del picaporte obligó a romper baldosas en trocitos pequeños para poder revestirlo. Y hay que decir que a pesar de que se considera a Gaudí el inventor de la técnica, quien la desarrolló y perfeccionó fue Josep Maria Jujol, que de hecho colaboró con el propio Gaudí para hacer los bancos del Parc Güell, por ejemplo. 
Si os fijáis, hay muchos ejemplos de trencadís por Barcelona, en elementos públicos y privados. Es otra de las huellas que nos ha dejado el modernismo y hemos incorporado casi como un signo de identidad.



Linkwithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...